Platycladus orientalis (L.) Franco

NOMS: Tuia oriental, Arbre de la vida. Xiprer de ventall. Castellà: Tuya oriental. Árbol de la vida. Èuscara: Ekialdeko tuia. Portuguès: Biota-da-china. Tuia-da-china. Italià: Tuia orientale. Tuia cinese. Francès: Thuya d'Orient. Biota d'Orient. Anglès:  Chinese Thuja. Oriental Arborvitae. Alemany: Chinesischer Lebensbaum. Morgenländischer Lebensbaum. Orientalischer Lebensbaum. Neerlandès: Oosterse Levensboom. Grec:  Θούγια ανατολική. Turc: Doğumazısı. Xinès: bai ce (侧柏).

SINÒNIMS: Thuja orientalis L. (Basiònim); Biota orientalis (L.) Endl.

DISTRIBUCIÓ: Originari d’Àsia temperada: Xina central-nord, Sud-est de la Xina, Àsia oriental Corea, l'Extrem Orient rus Amur, Khabarovsk

HÀBITAT: Cultivat com planta ornamental a parcs, jardins i, en contenidor, en patis i terrasses. Pot trobar-se naturalitzat localment de forma ocasional.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre monoic que pot arribar als 10 metres d’alçada (20 al seu lloc d’origen), de port piramidal i dens fullatge amb branquetes aplanades en vertical, que ramifica des de la base amb branques ascendents o erectes. El tronc recte és de color terrós i està cobert de tires verticals que es desprenen.

Fulles d’1-3 mm esquamiformes, disposades en quatre files, decussades, punxegudes i aplanades, es distribueixen en branquetes alineades en un pla vertical. Esfulles no tenen el olor característic de les tuies.

Flors masculines i femenines al mateix arbre; les inflorescències masculines petites, groguenques i ubicades a l’àpex dels branquillons. Els cons femenins terminals, són blavosos i van fent-se marrons a la maduresa; estan formats per 6-8 esquames aplanades i un ganxo apical, mesuren més o menys un centímetre de diàmetre i presenten protuberàncies ganxudes. Floreix de febrer a maig.

Fruit en con dehiscent amb valves que s’obrin com una estrella per la part oposada al peduncle per deixar sortir les llavors sense ales

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Platycladus orientalis és l’única espècie acceptada del gènere Platycladus. En els textos més antics, Platycladus s'inclou sovint en el gènere Thuja, però està només llunyanament relacionat amb aquest gènere. Les diferències són evidents: els seus cons diferents, llavors sense ales, i el seu fullatge gairebé sense olor.

USOS I PROPIETATS:  S’empra per a formar pantalles i tanques, però també com a exemplar aïllat i admet la topiària. El que més s’empra en jardineria són els cultivars. Hi ha varietats nanes, piramidals i de tons auris, com la varietat ‘elegantissima’ que presenta tons daurats a la primavera. És una espècie molt rústica adequada per a la jardineria mediterrània, ja que s’adapta a diferents climes, suporta els sòls calcaris i el reg escàs, encara que prefereix sòls profunds, humits i ben drenats. Les gelades poden fer que adquirís un to marró però amb la recuperació de la temperatura tornarà el bell color verd. Ubicació a ple sol o mitja ombra. Multiplicació per esqueix o per llavors amb estratificació de 60 dies a 4^oC.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Platycladus  està compost pels vocables grecs “platy, πλατος” ample, pla, i “κλάδόος”,  branca, rameta, és a dir, de branques planes, en al·lusió a les branquetes que es desenvolupen en un pla vertical. El gènere al qual estava adcrita aquesta espècie fins fa poc de temps, Thuja, deriva del grec “thia” o “thyon” que significa arbre resinós. El seu nom específic, orientalis, és un epítet que fa referència al seu lloc d’origen, la Xina.

La fusta del seu tronc s’ha usat per a la construcció de temples budistes, per ser imputrescible, i com a encens.  És una de les cinquanta plantes fonamentals en la medicina tradicional xinesa, emprada com a astringent i emmenagog.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 1002. 1753 amb el nom de Thuja orientalis. Amb el nom actualment acceptat de Platycladus orientalis va ser publicada per João Manuel Antonio do Amaral Franco, en Portugaliae Acta Biologica, Série B, Sistemática, Ecologia, Biogeografia e Paleontolgia Julio Henriques: 33–34. 1949.

Família Cupressaceae